Haz clic aquí para volver a la página de inicio

Què Penso!!

Pastors Astronautes i Ovelles Astrònomes. T'hi veus?

14 de Febrer 2012

Sovint es parla del potencial de les persones, del poder de convicció, del lideratge i de la iniciativa d'aquestes.

Estem en una societat en la que, ens agradi o no, se'ns atorga un rol, en el que molts hi estem d'acord, d'altres no i molts altres no saben quin tenen o es pensen que en tenen un que no és real.

Sigui com sigui el nostre entorn i la nostra manera de ser fan un còctel personalitzat que suposa la imatge que els altres veuen de nosaltres. Per més que vulguis ser autèntic, són els demès els que t'hi han de veure, doncs responem als nostres actes, no nomès a les nostres intencions.


Donant-hi voltes, he arribat a la conclusió que en el món hi ha dos grans grups de persones: aquelles que tenen iniciatives i les busquen per viure-les en primera persona, i d'altres que no les tenen i viuen de les iniciatives dels altres, buscant saber què són, però des d'una perspectiva més segura.

Al mateix temps i relacionant-se amb aquesta perspectiva de la vida, apareix un segon ítem determinant de les accions que fem. Tindríem doncs aquelles persones que il·luminen sense saber-ho o no, o ho necessiten fer, i que amb les seves idees donen a d'altres un motiu per seguir-los, i òbviament hi ha les persones a les que els agrada i necessiten seguir a aquells que per ells son miralls, doncs se senten partícips d'aquelles idees i això ja els reconforta.


Ampliant i fent servir els extrems de cadascun dels dos ítems tindríem:

- Persones amb iniciativa i persones sense iniciativa.

- Persones amb lideratge i persones liderades.


Tan sols aquesta diferenciació ja ens permet veure quines d'elles tenen més opcions d'arribar a l'èxit o al fracàs i les que, al no prendre riscos, generalment mai s'equivocaran.

El debat doncs es clar LIDERATGE o INICIATIVA.



Cada factor definitori no exclou l'altre, és més, és possible trobar persones amb característiques compartides. Això ens portaria a quatre combinacions possibles.

De cara a fer mes entenedores les línies següents i amb un toc d'humor, parlarem de:

" PASTORS ' Aquell que guia pel bon camí.

" OVELLES: ' Aquelles que son guiades.

" ASTRÒNOMS: ' Els que volen conèixer l'espai i l'estudien a fons, però des d'una perspectiva de seguretat.

" ASTRONAUTES: ' Els que volen conèixer l'espai i viure'l en primera persona millorant la seva iniciativa, tot i el risc.


Ja entrant en matèria de bàsquet o esport, per posar exemples afins al nostre ram, tindríem 4 possibles combinacions, totes elles extrapolades a rols d'equip o staff tècnic:


" PASTOR ASTRONAUTA:

Líder pur, a qui apassiona el risc. Creu i està convençut que tot és possible. Disposa de molta seguretat en si mateix i té la iniciativa per anar més enllà. No li fa por retrocedir si s'equivoca.

Té capacitat per a liderar-se i liderar als demès prenent decisions, encara que aquestes el portin a allò desconegut. Gaudeix del repte.

Pot respondre tant a primer entrenador com a segon amb altes competències, cosa no tan normal.

Veiem alguns exemples:

- Josep Guardiola (FCB)

- Ricard Casas (Lleida)

- Xavi Pascual (FCB)

- Dimitris Itoudis (PAO)

- Zelko Obradovic (PAO)



" PASTOR ASTRÒNOM:

Líder pur, però que no està per riscos innecessaris si no és clar el resultat, poc somniador i massa realista, creu que les estrelles no es poden tocar. Té iniciativa, però reduïda dintre el marc que ell coneix i prendrà decisions sempre dins aquest espectre.

Té capacitat per a liderar-se i per fer-ho amb els altres. Expert en allò que sap i molt convincent d'inici.

Pot respondre tant al paper de primer entrenador com de segon dins un marc de més de veterania.

A aquest perfil responen:

- Phil Jackson

- Bozidar Maljkovic

- Luís Aragonès



" OVELLA ASTRONAUTA:

Seguidor relatiu, està a l'ombra, però a primera línia de foc, ja que vol viure al màxim de les situacions que visqui el seu líder, doncs no es conforma només en saber i absorbir.

Vol tocar les estrelles, però des d'una posició de seguretat, doncs no té o no ha pogut tenir l'oportunitat de ser pastor, però es la seva inquietud.

També pot ser el perfil d'antic pastor que, veient que s'ha quedat endarrere, vol estar de segon en posició de seguretat respecte un primer jove i impetuós a qui poder assessorar, si cal.

Entraria també aquell entrenador que no té aspiracions de primer, però que vol avançar en el coneixement de l'esport des de dins i des de la seguretat de ser segon o tercer, sense assumir tants riscos en les decisions.

Generalment respon a segons entrenadors joves, o primers entrenadors veterans amb autoconsciència de millora que passen a segons. I segons veterans amb inquietuds.

Exemples com:

- Iñigo Zorzano. (FCB)

- Tito Vilanova (FCB)

- Carles Marco (Ass Manresa)

- Agustí Julbe (FCB)



" OVELLA ASTRÒNOMA

Seguidor nat, amb l'única intenció del coneixement des de la seguretat, no sol tenir iniciatives, és un molt bon súbdit, es conforma en mirar les estrelles, tot i estar lluny.

Vol saber però mantenint el seu marc de seguretat. Necessiten que algú els digui allò que han de fer i d'aquesta manera es troben millor.

En alguns casos no formen part ni d'un staff tècnic però, des de fora, els segueixen a tot arreu intentant saber-ho tot.

Aquest rol el podrien tenir tant entrenadors que ja no volen estar al davant, cremats generalment o amb ganes de re-il·lusionar-se. Hi entren els segons entrenadors o tercers que no tenen temps per a l'equip i estan allà per ajudar. I també, al meu parer, entrarien aquí tot aquell seguit de periodistes crítics permanents i d'opinió que busquen i pateixen per l'equip, però que no perden el lloc si aquest guanya o perd.

Exemples:

- Aitor Karanka

- 2ns entrenadors d'abans.

- Jordi Robirosa



Aquests quatre grups òbviament no son tancats, en el sentit que existeixen gradacions cap a qualsevol dels altres grups, segons els matisos, la personalitat, el rol adquirit, etc.

Així, podríem dir que, a vegades, amb l'edat i l'experiència, els pastors astronautes es tornen més astrònoms i, d'igual manera, amb el temps, els líders acaben sent ovelles.

El que cal tenir clar és quin rol vols i què o cap a on vols evolucionar o involucionar.

Doncs no cal negar que el camí d'un rol a un altre existeix, el que passa és que, sovint, en alguns casos, és molt difícil.


En el següent gràfic, un "concèntric de rols", es veu com tots ells permeten anar d'un lloc a l'altre. Es podria completar marcant la resistència al canvi en funció de la direccionalitat, però crec que es pot intuir.

En aquest mateix gràfic m'he permès situar al Pastor astronauta al mig, doncs és el que per mi motiva el moviment i l'evolució d'una societat, els líders emprenedors després cauen, però sempre han impulsat noves idees i canvis.



El pas normal d'evolució sol ser:


Ovella Astrònoma a Ovella Astronauta a Pastor Astronauta a Pastor Astrònom i a Ovella Astrónom


Tot i que en alguns casos se salten passos o te'ls fan saltar, per exemple és normal veure com a un jugador se'l fa entrenador i des del primer dia és innovador i dinàmic, guanyant, apart del càrrec, el lideratge real associat i mantenint-se anys en la posició de Pastor Astronauta amb èxits, com és el cas d'Obradovic o de Pep Guardiola.

Altres, com sabem, canvien d'equip cada un o dos anys, i sempre fent allò que saben fer, sense novetats, fins i tot, deixant d'entrenar i fitxant per equips inversemblants que busquen un líder astrònom i no arrisquen per l'astronauta.

Javier Clemente o Camacho inicien aventures sempre amb el mateix format. Son exemples clars.


Deixant clara aquesta diversificació de rols en funció del com et veuen i el com ets, seria divertit veure fins a quin punt diversos rols poden coexistir en un mateix staff tècnic. Sorprèn per exemple l'staf de Panathinaikos amb Obradovic i Itoudis, els dos clars líders astronautes i aconseguint l'èxit i altres com el del FC Barcelona amb Pascual, amb el seu staff més en segon lloc, també l'han aconseguit.


Les preguntes obertes radicarien en què podria passar si el primer entrenador és Pastor Astrònom i el segon és pastor astronauta; o el primer és ovella astronauta, i el segon és pastor astrònom, etc.


Ja tancant aquest article, m'agradaria deixar clar que el més important, no és el càrrec que s'ocupa o el rol que et donen, sinó el com acceptes aquest rol dins la teva pròpia coherència com a persona amb els teus valors. Doncs la teva satisfacció i pau interior molt probablement vingui donada en aquest sentit.


Us deixo aquest vídeo en to d'humor, a veure quins rols hi reconeixeu!!!






Esteve Caballol

Coach CAB


Alegries intangibles d'un entrenador.

2 de Desembre 2011

A mesura que un entrenador creix en experiència, apart de les coses tangibles i òbvies com el saber estar, l'observació, els coneixements aplicats, etc.; hi ha un seguit de situacions, fets intangibles als demès, que van esdevenint en la vida de l'entrenador, que passen i et toquen fent-te partícip, en aquell moment, d'una gran felicitat interior.


Aquesta setmana llegia d'un bon amic unes línies on deia que els joves i no tan joves entrenadors han agafat, en general, la tendència a l'autoritarisme a les banquetes, veient-se autèntiques aberracions sobre nens, on l'essència del formador es posa al límit del dubte.


Molt sovint, es tracta de la poca experiència o la limitada visió del que és l'essència d'aquest esport en la seva plenitud. Mai hem d'entendre que tot es resumeix a guanyar AVUÍ; doncs potser guanyes avui però: que passarà la setmana vinent, i l'altra, i les següents?

Qui viu NOMES pendent d'això i no d'entendre y viure el camí, és d'úlcera segura o, en el seu defecte, només viurà si porta equips sobradament millors.


El motiu de la meva reflexió no és altre que el d'enumerar, en base als canvis psicosocials que experimenta un entrenador durant la seva maduresa com a tal, un seguit de situacions que fan que guanyar o perdre no sigui l'únic que envolta el món del basquet de formació i que, fins i tot m'atreviria a dir, el del bàsquet de rendiment. Parlem d'un seguit de vivències que amb el temps t'omplen i generen la mateixa satisfacció que guanyar o possiblement MÉS:


" La satisfacció després d'un bon entrenament.

" El sentiment que l'equip ha estat amb tu i tu amb l'equip en comunió en un partit difícil, independentment del resultat o, fins i tot, perdent.

" Aquell moment en que un jugador, sense esperar-ho, t'agraeix aquelles correccions que li has fet entrenant.

" Ser conscient de l'interès que genera el teu equip per part d'altres entrenadors del club o, fins i tot, de fora, en saber que s'està treballant increïblement bé.

" Emocionar-te quan veus la il·lusió en els ulls d'un jove entrenador que vol aprendre alguna cosa de tu, demanant-te consell.

" Respirar alleugerit quan, gràcies a un ajudant o al coordinador, amb empatia i respecte, t'allarga una ma, salvant junts una situació problemàtica.

" Donar-te compte que no en saps prou gràcies a algú que t'il·lumina amb una nova idea o concepte que tens ganes de provar.

" Ser conscient quan, en un moment de tensió negativa, de forma conscient, fas una broma que relaxa a l'equip, augmentant el rendiment positiu.

" Poder explicar orgullós, quan els teus et pregunten en arribar a casa, com ha anat l'entrenament o el partit.

" La sorpresa quan el teu segon, sense saber-ho, et fa un regal pel que li has aportat, quan som nosaltres qui els hauríem d'estar agraïts pel que fan.

" Recordar i compartir quan et trobes amb els vells amics entrenadors per les pistes i saps que t'enfrontes a un amic o algú de qui vas aprendre'n.

" L'orgull quan acabes una temporada i en el moment del sopar final, quan veus als teus jugadors marxar, t'adones que els has fet millorar i marxen satisfets i motivats pensant en la següent temporada.


La llista podria ser molt llarga, doncs cada entrenador, amb el temps, va adquirint més i més moments d'aquests. Penso que aquests són els records que realment et queden i conformen les il·lusions no esportives, no tangibles, amagades, de les vivències d'un entrenador.


He volgut escriure sobre aquest tema arrel del que m'ha succeït aquests dies.


Imagineu que esteu entrenant un equip humil, formatiu, ja rodat a les alçades de novembre, amb un staff de primer entrenador amb 33 anys, un segon entrenador de 39 anys i delegat.

Un equip que ja està treballant bé i, de sobte, un jove jugador junior, que juga en un altre club molt més important, et demana un "favor": Poder ajudar!!


Sóc conscient dels temps que corren, sóc conscient de les moltes activitats que pot fer un adolescent en l'actualitat, sé el poc temps del que disposa un junior de nivell que entrena 4 dies tard i té els estudis, i un munt d'extres.


Imagineu la meva sorpresa quan em demanava com a favor que l'acceptés dins el staff, encara que fos de tercer, perquè volia aprendre de nosaltres. SIMPLEMENT.

La meva reacció va ser dir-li: Endavant! però que, si m'ajudava, el favor era mutu.


Avui ha vingut a la primera sessió. La seva implicació, la il·lusió, m'ha donat fe en les noves generacions d'entrenadors. No tots, per sort, comencen volent guanyar diners y partits.


Aquest intangible d'aquests dies, per mi il·lusionant, em demostra que encara hi ha joves entrenadors que busquen l'essència d'entrenar, en els que la il·lusió de base son precisament aquests intangibles.


"El nostre destí de viatge mai és un lloc, sinó una nova forma de veure les coses"

Henry Miller


"El basquet no només és un tema d'estratègia tècnica i tàctica. Es fonamenta més en la intuïció, la confiança, l'honestedat i, sobretot, en el cor"

Isiah Thomas



Esteve Caballol

Coach CAB


Estiu d'essències i tobogans.

11 d'Agost 2011

Un any més, sota la calor d'aquests mesos, es cou en la ment dels que vivim amb, per i pel bàsquet, un somni d'estiu.

Molts són els "campus" que s'ofereixen a jugadors i entrenadors, cursos, xerrades de savis mestres i ara, fins i tot, congressos de "coaching".


És curiosa, al seu torn, la tendència d'aquest tipus de formació per a entrenadors. En un volum altíssim d'aquestes opcions anteriorment esmentades, s'ofereixen a l'entrenador armes per a la gestió de grups, per al control d'equips a nivell d'hàbits de treball i una paraula que forma, cada vegada més, part de la nostra motxilla del "bon entrenador ": el lideratge.


Lluny queden xerrades sobre atac a la 1-3-1 de "fulanito", o la gran defensa Box & 1 treballada per "menganito".


Una tendència és "alguna cosa" que, en un buit existencial o demanda inconscient, algú omple i als altres els encanta i corren a imitar-lo.

Així, hi ha algú que va veure que feien falta tobogans, va començar a oferir-ne i a la gent li encanta, seguint-los.

Ara el món de l'entrenador, com he dit abans, està en una tendència i troba a faltar un tipus de formació i se li està començant a oferir.


En aquest món d'entrenadors, l'aspiració és liderar al grup o equip amb fermesa, coherència i credibilitat responsable. Com examinador de tendències, autodidacta com sóc, he estat sempre home de pocs "clínics" i, si no, molt selectiu. Per aquest any, tenia la ferma intenció de buscar la meva formació en aquesta tendència però: per què anar al tobogan del parc de casa si puc anar a un parc d'atraccions?


No ho vaig dubtar ...


Paraules com: sistema, rol fantasma, meta-habilitats, essència i altres moltes... Era el que buscava, era el que esperava omplís aquest espai de la meva formació. La vivència es va fer molt, molt curta, ja que en aquest parc d'atraccions només podia veure i pujar una vegada en l'atracció i a velocitat de nens. Com desitjaria veure el potencial en directe, a alta velocitat, a prop del perill.., amb problemes, fins i tot, per controlar-lo i controlar-me!


De tot això, em quedo amb una paraula que em tele-transporta a aquest parc, per poder colar-me i explorar-lo. Aquesta entrada secreta és la paraula "essència" que és el meu salconduit per seguir explorant per mi mateix, a les fosques i sense guia en aquest parc d'atraccions.


Molta gent dirà que el tobogan del seu parc és el més genial (potser no han sortit del seu barri), altres creuran haver anat a altres parcs millors o haver pujat on altres no ho han fet, i alguns, fins i tot, no segueixen aquesta tendència i els parcs d'atraccions i els tobogans els importa un rave, important-los més la 1-3-1 de "fulanito".


Ara em veig amb la capacitat de recrear quan, en llocs inhòspits de la meva vivència com a entrenador, aquestes atraccions se m'apareguin. És genial no tenir por al que, fins i tot sense semblar-ho, simplement és adrenalina per a l'entrenador.


Amb la meva clau ("l'essència") vaig ser un any més al meu campus preferit, aquest lloc on, en competència i col·laboració amb els altres companys entrenadors, et formes i et formen, tractes amb jugadors de molt bon nivell que et desintoxiquen, et posen a prova i on evoluciones al seu costat.


Quina seria la meva sorpresa quan, vivint un gran privilegi, aquests xavals em van oferir, ni més ni menys que, la possibilitat de viure una d'aquelles atraccions que... ¡només una vegada proves en aquest parc espectacular!


La vivència va ser espectacular i tot l'equip va viure aquest estadi d'adrenalina, aquest moment, en què es veu el què és realment important en bàsquet, què és el que realment fa el salt de qualitat en un equip, multiplicant el potencial.


Un viatge curt i intens, que recordarem amb un somriure de complicitat quan ens veiem i recordem com vàrem passar per aquesta atracció, gràcies a les essències.


Faig menció expressa en aquest article a:

II Congrés de Coaching aplicat a lideratge de sistemes.

XXV Campus Elite Jove, 3r torn.



Esteve Caballol

Coach CAB


Sucre pels talents. L'individualisme es ven bé.

10 de Maig 2011

Aquest cap de setmana ha estat un dels més moguts en molt de temps, un d'aquells en els que, per a molts entrenadors, hi ha molt en joc: conclusió d'una temporada, mirall de filosofia a Europa, jugar contra un líder, promocionar una filosofia diferent en un torneig, jugar per un descens o jugar per ser el millor d'una lliga.


En aquest article m'agradaria mostrar què m'ha sorprès en dos d'aquests partits que he pogut veure.

En primer lloc, parlo del NIJT2010 (Nike International Junior Tournement 2010), torneig equiparable al d'Hospitalet. Al cap de 4 dies i, desprès de guanyar a equips com el Barça, el Crevena Zvezda, un combinat Xinès, l'Ulker, l'Insep i el Fmp, arribaven a la final el mític Zalguiris de Kaunas i el KK Zageb.

Em va estranyar en els primers dies que facebook i twitter parlaven més de jugadors que de joc, fet que penso que desprestigia la feina d'un entrenador i la qualitat d'un torneig. Quan un jugador se sobreposa a la labor d'un equip, passen dues coses: o el jugador es enormement "crack" o l'equip no té un bon joc d'equip.

Diumenge a les 10 del matí es jugava la final, al Sant Jordi; el mostrador de jugadors de nivell quedava servit. M'il·lusionava suposar l'espectacle.


Dit i fet, diumenge a les 9:50 arribo a la porta d'accés i ¿quina és la meva sorpresa? Veig que està tancat al públic (raons de seguretat) i un personatge de dos metres passats i més de 150 quilos està com posseït brandant les reixes de la porta. Més tard esbrinaria que es tracta del Sr. Saric, el pare del "millor" jugador del torneig Dario Saric. Aquest fet ja em va donar tema per pensar: Com serà el seu fill? Quina educació li haurà donat? Serà el fill diferent del pare? Més tard i durant el partit es confirmaria que es tracta d'un d'aquells pares "entrenadors" des de la banda. Tot un espectacle digne de les tardes de Telecinco!


Entrant en matèria, el partit entre Kaunas i Zagreb va caracteritzar-se per dues visions completament diferents a nivell d'entrenadors.

Per una banda, el Kaunas feia un joc tàctic semblant al de qualsevol preferent d'aquí, sistemes clars, més o menys orientats a certs jugadors en certes posicions, carregant moltíssim el rebot ofensiu i defensiu.

El Zagreb, al contrari, jugava amb el referent de Saric (interior) amb una visió de passada (que no vol dir joc) molt gran i una gran tècnica individual, pel cos de 2,05m que té. En Dario jugava tant de base, com d'aler, com de poste, en funció del seu marcador. El bloc directe va ser l'eina fonamental del seu atac, buscar Saric en continuació tancada o oberta, o sent ell qui rebia el bloc per tancar defenses i doblar.

Es tractava, en definitiva, d'un joc improvisat (molts dirien "erròniament" creatiu) en el que en Saric decidia a cada atac què fer: si Bloc directe, si rebre'l, si jugar al poste baix, etc. Així cada atac. Em recordava al pati de l'escola quan juguen els dolents i el bo és el que mana, mentre el professor (entrenador) controla que els nens no es facin mal des d'una posició de privilegi.


Mentre el Kaunas buscava rotacions curtes perquè tothom estigues ficat, el Zagreb va jugar tot el partit amb 6 o 7 jugadors. L'error no significava banqueta per en Saric, la no-defensa no era penalitzada per a en Saric, i quan, a manca de 5 minuts per acabar el partit i amb el Zagreb amb 10 per sobre, en Saric es lesiona amb un tall al llavi i el Kaunas comença a remuntar, ràpidament, en Saric torna a pista.


Veient el partit, vaig imaginar quin seria el futur real d'en Saric, amb un entrenador que li va donar el 150% de confiança, fins a un punt que aquesta no té valor. Un jugador entén el valor del joc quan juga, sabent que no ho podrà fer si no rendeix. Un jugador llença amb confiança quan veu que li entren (saben que altres vegades no han entrat). Un jugador entén la confiança quan defensa bé i pot seguir jugant, sabent que, si no ho fa l'entrenador amb COHERENCIA D'EQUIP, l'asseurà.

Vaig imaginar-me a en Saric, jugant en un sistema complex de 5x5, amb dobles bloquejos indirectes i opció de triangulacions de tres i 4 jugadors. Vaig imaginar-me a en Saric defensant en una estructura pactada d'equip i, sincerament, em costa de creure que ho pugui fer en un any.


Recordo anys endarrere quan el Junior A de Manresa amb en Marc Solà i Miquel Feliu, dominaven els campionats d'Espanya Junior. Tothom els augurava un futur ACB esplèndid. Ningú va veure que el bàsquet es 5x5 i que el 2x2 amb bloc directe es més de cadets de 1r any o un recurs, no un estil de joc formatiu? Quin flac favor vàrem fer-los a en Marc i a en Miquel, incapaços d'adaptar-se en el moment del salt?


Jo mirava a en Saric i veia el mateix.


El Kaunas, per la seva part, els seus jugadors, amb un bàsquet més ofensiu i defensiu d'equip, treien les virtuts de cadascú en un marc de sistema global de conceptes. La pega és que potser no hi havia tant de talent... Pega!!


Pot ser que el to d'aquest escrit sigui una critica a la gestió de talents del Zagreb. Potser estem davant d'un geni d'entrenador. L'èxit futur dels seus jugadors ho dirà, però jo només vull transmetre amb aquestes línies que, per ser una final d'edat junior, el que vaig veure no només no em va agradar, sinó que no em va donar la sensació que allò ajudés als seus jugadors talentosos de cara a un futur professional.


La cara positiva d'aquella matinal, a part de compartir-la amb el mestre Imbroda, Bosch i Pescio, va ser veure com el jove talent cadet del 95, Mario Hezonja, exterior talentós, amb bona mà, bona visió de joc, generós i agosarat amb un bon físic, demostrava al final del partit tenir algun valor més que la resta de companys. Just en acabar la final i proclamar-se Zagreb campió del torneig, els jugadors van sortir a la pista amb molta alegria i emoció, saltant i anant directament a la xarxa de la cistella per tallar-la, desprès mantejar al seu entrenador, etc. El Kaunas esperava a la banda per donar la mà. Només un jugador del Zagreb hi va anar, en Mario. En Saric ja estava envoltat per un cúmul de periodistes ensucrant les seves paraules per saber del seu futur.


Ja a la tarda, em mirava la final de la "Final Four" i, de nou, em trobo amb una situació semblant: Un equip amb un promig ofensiu de vuitanta punts, amb un joc vistós, d'equip, treballat i ric en conceptes i un entrenador senyor, que cau davant un equip que em recordava al Llemotges; amb un joc lent, pobre en conceptes ofensius i amb la clara idea de treballar a partir de bloc directe d'un crack, en Diamantidis; els altres a esperar que es tanquin per si ens la passen per tirar. Totalment lícit, totalment fàcil d'entendre, però de nou m'esperava alguna cosa més.


Vistes les dues finals, entre present i futur, la meva intranquil·litat radica en quin futur depara a la vistositat del nostre joc. ¿Es premia la creativitat ofensiva o la defensiva? ¿Es premia la construcció ofensiva davant els problemes o la destrucció defensiva com a seguretat?


Potser si que en Saric tindrà un futur NBA, però un lloc al Panathinaikos també!!



Esteve Caballol

Coach CAB


Annex:


"Prem aquí, per enllaçar estadísiques".



Una societat envoltada pel futbol.

24 d'Abril 2011

Ahir i avui són uns dies de mala llet. La sobredosi del futbol per tot arreu, arriba a tal punt que es insuportable, pels que estimem, ja no el bàsquet, sinó l'esport en general.


S'ha jugat dos derbis político-esportius seguits, com son el Barça-Madrid, i encara en poden quedar tres!!!Deu meu...


No obstant, com soc simpatitzant del Barça i m'agrada l'esport i es clar que me'ls miraré, però si anem una mica més enllà veurem que és el que realment està passant i quines conseqüències se'n deriven i derivaran a curt-mig termini.


No us n'he adonat? Els metges tallen a Barcelona la ronda litoral, creant un col·lapse en hora punta de 3 hores i a les noticies, la repercussió equival a deu minuts d'ampliació. Fa pocs dies, el Perfumeries Avenida de bàsquet femení, es proclama campió d'Europa. Qui sabia que jugaven? els quatre que sabem que es mou pel bàsquet? a A3Tv van fer una falca als esports de vint segons; les noticies de T5, ni ho van anomenar als esports, per contra van gastar 1 minut dels esports per dir que Shakira es veuria amb Piqué a Mestalla (4 dies abans). Digueu-me que no es penós!!!


Ahir a la tarda (dimecres 20 d'abril), la programació de televisió hauria de ser denunciable per més de 10 col·lectius. En primer lloc, hem d'entendre que els nens no tenen classe i corren per casa avorrits amb els avis, doncs els pares molts treballen; i les ofertes televisives eren:

T5 no cal comentar la programació de "marujeo" de nivell cultural baixíssim on qui mes crida i mes paraulotes fa servir millor!!! (T5...Descartada)

A3 Una mica de lo mateix, sense paraulotes, i amb una mica de sort a les 18h ja començaven concursos una mica intel·ligents. (A3...Regular)

Tv3 Una programació especial de tarda, centrada en el "avant-avant-avant-pre-pre-vestidor-pre-pre-pre-game". Total, futbol des de les 15h fins a les 0h de la matinada en que va acabar el show. (Tv3...sobredosi futbol)


Jo entenc que agradi, però senyors de les noticies; senyors de la programació, senyors politics...perquè droguem al poble, perquè estigui entretingut i calli de les desgracies de la societat? Perquè ens centrem en un únic esport, quan altres cada vegada mes estan passant penúries, perquè mediàticament es creu que no tiben?


Com entrenador de bàsquet, em veig amb l'obligació de manifestar la meva denúncia al mal tracte social que rep el bàsquet i altres esports, envers el futbol. Quants nens ens vindran d'aquí a dues setmanes, quan acabi la sobredosi de futbol dient aquelles "mítiques" paraules de: "Jo l'any que bé, faré futbol!!", i als entrenadors no ens queda mes remei que aplicar-nos hi al màxim per demostrar que el nostre esport es igual de divertit, igual de competitiu, però que malauradament la societat majoritària porta la bena als ulls.


Fa uns mesos vaig estar a EEUU, tots sabem, que en moltes coses potser son estranys, però en d'altres n'hauríem d'aprendre i molt!!


Per posar un exemple que fos convincent als politics i els mitjans de divulgació.


Quan en un país, una empresa o idea empresària ha funcionat, generalment han aparegut clons d'aquestes empreses, que feien el mateix producte, el mercat s'obria, l'economia pujava i tots hi guanyaven. Allà a EEUU, això ho van veure en l'esport i van decidir potenciar el màxim d'esports que generessin beneficis a les cadenes de Tv que en tenen 1500, i als clubs esportius o Universitats, amb drets d'imatge,etc i van arribar a la conclusió que podien tenir 4 esports "REI" a l'hora,generant 4 vegades mes ingressos que tenint-ne nomes un. No entraré a valora els perques,però el model funciona a nivell econòmic.


A nivell esportiu, no existeix competència entre esports, que lluiten per no quedar-se uns sense jugadors, en detriment de la massa social majoritària. I diré més, les seves lligues, des de les escoles de primària, i fins a la universitat, el curs escolar es divideix en tres grans "trimestres" i en cadascun d'ells, es fa un conjunt d'esports amb la seva lliga nacional pertinent.


Tenim doncs que a la tardor poden fer Futbol americà (un dels reis) i altres esports; a l'hivern, poden fer bàsquet (un dels reis) i altres esports; a la primavera, poden fer beisbol (un altre esport rei) i altres esports... D'aquesta manera un nen des dels 8 anys i fins als 25 que acaba la universitat, pot jugar cada temporada de forma federada tres esports. Creieu que aquest model crea competència entre esports? Creieu que aquest model potencia mes esports que un, i per igual? I el mes important, la practica esportiva polivalent genera unes condicions coordinatives millors que un únic esport. Per posar un exemple Michael Jordan va ser professional de futbol i de basquet,aquí seria impossible... hauria fet futbol en un 50%

Aquí a Espanya,amb uns models de lligues obsolets, amb una crisi brutal a nivell d'espònsors dels grans clubs ACB, amb la competència aferrissada del futbol catalogat com a "rei", y amb els mitjans de comunicació avalats pels politics que ja els hi va bé que la gent es distregui, s'esbravi i s'empatxi de futbol; el futur del bàsquet i dels altres esports es molt negre.


Hi ha un exemple molt bo en la filmografia recent, "Gladiator", hi ha un moment de la pel·lícula que "Còmodo" (el malvat Cèsar, després d'haver matat al seu pare, Marc Aureli), vol sufocar un revolta social, degut a la gana i la misèria que apretava a l'imperi Roma, i se li acut una brillant idea: organitzar uns jocs esportius i espectacles de gladiadors de 150 dies. La frase del Senat (a l'oposició) va ser: "No es tan tonto com semblava!!".


Suposo que ara veieu clara la similitud 2000 anys després oi? qui te el domini del que calla i entreté a les masses? Els politics.


Tinc l'esperança, i amb això acabo, que algun dia coincideixin el fill d'un president de la Generalitat, la filla d'un rei, i els fills dels directors de la Tv, plorant davant del seus pares dient que els agrada el basquet, i que estan farts d'empatxar-se de futbol a noticies, xerrades, col·loquis, carrer, diaris, etc de moment ens haurem de conformar amb les rampoines.